martes, 26 de mayo de 2009

El Racó de pensar....???

La cadira de pensar, una solució pedagògica o un càstig?
Els valors sempre comencen amb molta confiança i força en els programes educatius. Tècniques pedagògiques com l1assemblea?, la cadira de pensar? o quina hem fet avui?, al final de la jornada, aprofundeixen en la necessitat d'una identitat autocrítica i una disciplina basada, entre altres coses, en el respecte cap als altres.
Suposo que tots heu escoltat parlar alguna vegada de la cadira de pensar. I, probablement, la majoria de vosaltres teniu en l'aula alguna cosa la funció de la qual és similar.
M'agradaria dedicar unes línies a explicar l'origen d'aquest concepte i el per què és freqüent que les trobem en les aules dels Centres educatius, tant a nivell d'Infantil com de Primària.
Quan un nen o una nena no és capaç de mantenir-se en silenci, o de parar esment quan parla un company/a o el mestre/a, quan pega a un company/a o es comporta contínuament de forma inadequada, gairebé automàticament li enviem al racó de pensar, però? no és un càstig!
I, dic automàticament, perquè el primer que tractem d'assolir al fer-lo és que estigui tranquil/a un temps limitat i, per regla general, no molt llarg, el suficient perquè sigui eficaç. Allí, li diem que pensi en el que ha fet amb la finalitat que es pari a recapacitar, que ell mateix pensi si el que ha fet és correcte o no, que sigui capaç d'adonar-se del que és adequat i del que no. Deixem passar una estona, ens dirigim al nen o la nena i li preguntem si ha arribat a alguna conclusió. Normalment contesten: Ja no ho vaig a fer més?.
Però, fent un breu estudi i buscant informació, vaig saber que la base d'aquest racó, l'origen, és aliè a aquesta idea que es té avui dia. El racó de pensar va sorgir com un lloc on recapacitar, pensar, treure idees, reflexionar. No sobre el mal que un s'havia comportat, sinó sobre qualsevol activitat que s'estigués portant a terme en la classe. En aquest sentit, el racó de pensar, més enllà que com mer càstig momentani, va sorgir per a això, per a pensar.
Així, quan vam realitzar en classe una activitat que a un alumne/a li pot resultar més difícil, podem demanar-li que acudeixi a aquesta zona de la classe per a trobar una solució. Pensem, per exemple, en un joc que desenvolupem en el racó dels experiments, el de matemàtiques o el de la naturalesa, entre uns altres, en el qual li plantegem als nens/as un problema o una situació a la qual cal buscar-li una solució. Amb la finalitat de que reflexionin sobre perquè d'aquest procés, poden dirigir-se al racó o asseure's en les cadires de pensar, i recapacitar sobre això, buscar solucions, prendre iniciatives referent a això. Amb aquesta base, quan tenen un comportament inadequat, el pensar en aquest racó té una raó de ser, no resulta absurd, no és un càstig, (el posar-los a pensar no és castigar-los) doncs saben fer-lo, estan acostumats a això. Ja no és un lloc on van solament i exclusivament quan es comporten malament, sinó que es transforma en un lloc de veritable reflexió, el que els permetrà tenir un major i millor coneixement de si mateix, contribuint així que adquireixin una imatge positiva de si mateixos, i que construeixin la seva pròpia identitat i autoconcepto de forma positiva a través del coneixement i la valoració de les seves característiques i valors personals.
Avui, no obstant això, aquest important racó ha quedat reduït, en la majoria de les ocasions, a un lloc similar a la cadira de l'avorriment, on els alumnes i alumnes, lluny de recapacitar, de pensar en les seves actituds, de valorar el que han fet, simplement, descansen de les seves petites travesuras, i pensen, això sí, en no tornar a fer-lo perquè no els tornem a castigar. Tant de bo es torni a recuperar el veritable sentit d'aquest espai, tan important per a l'educació dels nostres alumnes i alumnes sense llevar-li el veritable sentit, inculcant una ètica que faci confortable l'ambient de l'aula, en particular, i del Centre, en general. I, per descomptat, sense arribar a opinar que avui dia el pensar es converteix en un càstig sinó en l'oportunitat que se'ls brinda als nens i nenes a poder, per si sols, valorar diferents situacions i accions, evitant una veritable sanció.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada